Dona. Embarassada. Dotze setmanes. Molt buscat. Molt esperat. Molt volgut. Revisió: NO HI HA BATEC.
Algú creu que això no és un daltabaix? Algú pot pensar aquí no ha passat RES?
Dons hi ha MOLTA gent que ho pensa. I aquesta actitud no només no ajuda, sinó que perjudica molt les mares que passen per aquesta vivència; una de cada tres – quatre, diuen les estadístiques, són moltes, oi?
Perjudica perquè no les deixa expressar i compartir el dol i per tant li fan passar de forma poc saludable.
Aquestes mares pregunten com ho han de fer per deixar de plorar, per estar bé tan aviat com sigui possible.
Però les mares que han experimentat l’experiència de la mort d’un fill dins seu han de plorar tot el que necessitin plorar, independentment de les setmanes que tingués el seu nadó, perquè és molt bo que plorin… per això no poden parar!
Tota persona que recomana a aquestes mares que deixin de plorar, que oblidin, que ja ha passat, que mirin endavant, que els demanen amb insistència i urgència que estiguin bé de seguida, que siguin “com abans”, estan prioritzant les seves necessitats per sobre de les de la mare i estan demanant un impossible.
Són aquestes persones que necessiten que la mare no expressi aquest dol que no consenten i VOLEN que estigui com si res no hagués passat. Aquesta necessitat que tenen és tan gran i URGENT que a vegades li demanen fins i tot quan acaba de passar, o després de pocs dies! Ho necessiten pel SEU benestar, no pas pensant en les necessitats i el benestar de la mare.
Un dol saludable no només depèn de la mare, l’entorn hi té molt a veure. Es necessita d’un acompanyament correcte. Però per poder acompanyar un dol primer s’ha de poder VEURE que hi és; reconèixer-lo, acceptar-lo i respectar-lo. Quatre passos que no solem trobar normalment a l’entorn de la mort gestacional.
La mare necessita parlar amb gent que entengui, validi i valori el seu dol, que accepti el seu plor i el seu desesper. Que passi el dol també a la seva manera; pel nét, nebot, veí, …que no arribarà a la vida aèria.
Deixar d’esperar és duríssim. Deixar d’esperar un fill estimat que bategava dins teu i que mai arribarà amb vida als teus braços és llarg, dur, difícil. Com més gent ho entengui i més aviat, millor. Això sí que és una urgència immediata que comporta tota pèrdua gestacional
adéu, nadó 