Només era un pilot de cèl·lules, o quan les bones intencions fan mal
A vegades els humans ens expliquem contes per poder sobreviure al dolor. La gent de ment científica tendeixen, pel que sembla, a racionalitzar en extrem tots els esdeveniments vitals. I davant del cataclisme de la mort gestacional es “consolen” pensant que només era un pilot de cèl·lules, no pas una criatura.
El problema ve quan el que pensem i el que sentim no quadra. I sobretot ve quan és l’entorn de la mare el qui que pretén consolar-la amb aquest conte-argument del pilot de cèl·lules, quan la mare viu i sent una altra “història”
Si no hi havia “res” de ‘valor’, no hi ha per què patir, per què plorar, oi? El que passa és que ¿no som tots plegats un pilot de cèl·lules: jo, aquell gos, la meva planta? I sobretot, que si no era “res”, no cal fer el dol i ja som al cap del carrer; una manera més de negar un dol totalment necessari de processar.
I anem al que importa: aquest enfocament consola la mare, l’ajuda? NO, tot el contrari, li fa mal.
Per reflexionar-hi
adéu, nadó 