adéu, nadó

Maria Àngels Claramunt

RETRAT D’UNA MORT GESTACIONAL INICIAL

1 comentari

Està de deu setmanes. Li van dir que seria difícil, en el seu cas, un embaràs sense ajuda mèdica i ho havia aconseguit. Felicitat absoluta.  Volia tant aquest fill ja des d’abans que bategués al seu ventre! L’havia vist i sentit en una visita mèdica feia poques setmanes.

 

Abans d’ahir se sentia embarassada: nàusees,  dolor als pits, ventre inflat,  palpitacions, cap pèrdua, molèstia per les olors fortes….Ahir va anar a  revisió i li van  fer una ecografia. NO HI HA BATEC. Avortament diferit. Cap símptoma. “¿Raspat o pastilles, què vols?

 

“…vull el meu fill, vull estar embarassada d’aquesta criatura”

  Avui li han fet el raspat. Ho ha elegit entre els dos únics camins, medicalitzats ambós, que li han ofert. Encara, al segle XXI, amb tota l’evidència científica, no li han ofert esperar, i que la fisiologia actués; amb seguiment mèdic. No ho entenc, però prosseguim. La mare, que no té el fill però se sent mare i ho és, no para de plorar des que li van comunicar la fatal notícia. I ja ha començat a patir els efectes col·laterals afegits a un dol com aquest, menystingut. Som-hi: “ets molt jove”, “ja en tindràs més”, “no venia bé, millor així”, “millor ara que més endavant” “això és normal, no ets l´única”  i una llarga llista més d’insensibilitats que amb bona intenció, no és només que facin mal, sinó que molts cops s’escolten com punyalades, i totes juntes el que aconsegueixen no és pas ajudar, en absolut; afegeixen dolor al molt que ja n’hi ha.

 I la fan sentir rara, incapaç, immadura, boja.  “Sento que m’estic tornant boja” diuen moltes mares dissociades entre el que senten i el que se suposa que han de sentir; ja que entre un fet i l’ altre i ha molts quilòmetres de distància.
 

No el vaig tenir als meus braços, però el vaig tenir al meu ventre i allí només el té una mare 
 

Avui l’entorn, els familiars més propers li han començat a dir el que HA DE fer i el que NO HA de fer.

 Ella ha comentat que no vol parlar amb ningú, i li han dit que NO POT tenir aquesta actitud derrotista, que la gent no en té la culpa, que “ a les penes, punyalades”.  I a fer vida normal, com si no hagués passat res.

 Només han passat unes hores que tenia un fill bategant dins seu i ara té l’úter buit, “net” com una patena.

 ¿Per què? Es pregunta amb insistència ¿Quan va passar? És culpa d’aquells nervis que vaig passar aquell dia? L’estrès d’aquests dies a la feina, el viatge en avió que vaig fer? El tint? La depilació? La grip que vaig passar….?

 I encara pitjor: “¿em podré tornar a quedar embarassada? Trigaré molt? Ho aconseguré un altre cop i em tornarà a passar el mateix? “ Pensa en ell, en el nadó que hi era i no hi és en un obrir i tancar d’ulls, com un malson fet realitat i li diuen: “no hi pensis que et martiritzes” .

 Pensa què pot fer per evitar la pèrdua la pròxima vegada  i li diuen: “no pensis en això que tu no hi pots fer res”

 Pensa en com hagués set si hagués progressat l’embaràs i li diuen: “no pensis en això  que ja no val la pena”-…

 Os** no pot pensar en RES,  llavors!

 Tot el que pensa i tot el que fa a partir de la pèrdua és jutjat i té el veredicte de MAL FET.

  ¿Què és el que HA  DE FER? Què és el que ha de pensar aquesta mare perquè sigui considerat  “correcte”?

 Oblidar aquest nadó perquè no ha nascut viu? És l’últim que vol fer.

 Què fa? busca informació, busca iguals (tribu), recull records , pensa rituals…

Què ha de fer? no hi ha actuacions correctes o incorrectes en el dol. Es passa com es pot, i ja és molt i n’hi ha per felicitar-se per cada petit o gran pas que es faci, endavant o endarrere, que hi ha moltes recaigudes.

  Un dol no és un examen, amb encerts i errors, és un camí d’acceptació d’allò que seria l’últim que haguéssim volgut haver d’acceptar mai , per això és tan difícil i totes arribem a aquesta acceptació per camins tortuosos, molt dolorosos. És un lloc d’arribada que s’hi pot anar per camins diferents, però no hi ha dreceres, ni altres el poden fer per tu.

 Fer aquest camí en bona companyia difereix molt de fer-ho amb companyia hostil. L’ entorn hi hauria de pensar i actuar en conseqüència.

Anuncis

One thought on “RETRAT D’UNA MORT GESTACIONAL INICIAL

  1. Gràcies. Abans d’ ahir em van treure el meu petit/a del ventre de la mateixa manera. I m’ estic tornant boja a causa del meu entorn. Simplement, gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s