Després de viure una mort perinatal, moltes mares i pares senten la necessitat de veure els seus nadons sense vida, de poder-se’n acomiadar sense presses, de fer, potser, alguna fotografia per mantenir el seu record, el record d’un fill a qui han pogut veure fugaçment, i de poder disposar d’un lloc íntim, adequat per fer aquest comiat.
En alguns pares aquesta necessitat sorgeix immediatament, en altres no es presenta en el shock inicial però arriba després, potser massa tard, i altres vegades, trien no veure’l. El problema sorgeix quan el desig de veure’l no s’ha pogut acomplir, i els pesa tota la vida.
No hi ha eleccions bones o dolentes a priori; en l’acompanyament al dol perinatal l’important és atendre les necessitats dels pares, d’escoltar-los i respectar-los en les seves decisions i desitjos darrers en relació al seu nadó finat.
Fa un temps, Diana Orte, una mare a qui aconsellaren no veure la seva filleta que va morir abans de néixer i penedida després per haver acceptat la recomanació, se li va ocórrer que és de protocol fer fotos a les autòpsies. Va saber que l’informe de l’ autòpsia pertany als pares _ tenen tot el dret de tenir-lo íntegre_ i el va demanar. Li van negar repetidament que aquestes fotos existissin. Ella va insistir per diversos mitjans fins que des del centre hospitalari van reconèixer que sí que hi havia les fotos. Li van recomanar, des del paternalisme, que millor que no les veiés.
Ella sabia que necessitava veure la seva filla, li va quedar pendent. Rectificaren i les va tenir. No són fotos “agradables” de veure, com podem imaginar, però van ser molt importants per a aquesta mare; l’ única manera possible que li quedava de poder conèixer la seva filla, veure com era.
Si s’ha d’arribar a aquest extrem per tal que una mare pugui veure el seu nadó mort és que les coses s’estan fent molt malament. I a més, es perpetua l’error, no només durant la pèrdua, sinó després, negant l’existència de les fotos reiteradament, tot i que aquestes hi siguin!
Altres mares han seguit l’exemple de Diana. Patricia Vargas, membre del fòrum SUA ens explica:
“Yo pregunté a la ginecóloga cuando me dieron los resultados de la autopsia si había fotos y me dijeron que no. Así, que siguiendo vuestros consejos, insistí, y escribí un email al hospital donde tuve a la pequeña ( a documentación clínica) , y un día me llamaron, y me dieron cita. Ahí ya me surgieron esperanzas, porque si no, me hubieran dicho que no. Fui al hospital, y bajó la jefa de Ginecología, y el jefe del hospital. Y me dijeron que sí que las tenían y que claro que me las darían, que nunca nadie se las había pedido en más de 30 años, pero que me las querían dar mediante la psicóloga, porque son de autopsia y por ser más difíciles de ver. Así que la llamaron, se las enviaron a ella, y ella, por fin, me las ha dado esta mañana. No he tenido que rellenar nada, y se han portado muy bien conmigo, la verdad. De hecho le he comentado a la psicóloga (que es la especialista de ginecóloga) que deberían plantearse hacerlas en las salas de parto también, porque siempre serán mejores que las de autopsia como le he comentado, que me arrepiento muchísimo de no haberlas hecho, y como yo, supongo que habrá mas mamis/papis. ( y seguramente , lo propondrá). Así que os animo a todas/os, que no tiréis la toalla, yo estoy muy feliz de tener imágenes. Ahora solo me queda buscar a alguien que me las edite un poquito. Gracias a todas por decirme que insistiera en pedir las fotos “.
Cada dia són més les persones que treballen per a la millora de l’atenció a la mort gestacional-perinatal. Aquesta vivència resta amagada encara amagada a l’ombra i necessita veure la llum, i a vegades, també, la lum d’una càmera adequada.
Enllaç NILMDTS: https://www.nowilaymedowntosleep.org/
Enllaç Projecte Stillbirth, Norma Grau http://www.proyecto-stillbirth.org/
adéu, nadó 