Em dic M.Àngels Claramunt Armengau, vaig néixer al Bages als anys seixanta i visc al Segrià des dels vuitanta.
Sóc professora de llengua a l’educació secundària.
El 2006 vam obrir un fòrum a Internet sobre MORT GESTACIONAL, juntament amb la psicòloga Mónica Álvarez.
http://superandounaborto.foroactivo.com
He escrit dos llibres sobre el tema, com a coautora amb Cristina Silvente, Emilio Santos, Laura Garcia Carrascosa i Mònica Álvarez:
–La cuna vacía, editorial La Esfera de los Libros, 2009
– Las voces olvidadas, editorial OB STARE, 2012
He estat vuit vegades embarassada. Tinc tres fills amb mi; dues nenes i un nen.
adéu, nadó 
16 gener 2014 a les 13:57
buff que fort m’han sortit les llagrimes…tinc tres fills amb mi…
jo sempre penso que si hagues tingut el fill que vaig perdre a les 16 setmanes ara no tindria a la laia….
creus que si algun dels fills que no tens amb tu el tinguessis amb tu podria ser que algun dels que ara si que tens no els tinguessis…
31 gener 2014 a les 8:19
El que et puc dir és que hi ha cultures on pensen que la criatura que no ha vingut, la seva escència, el se ésser, la seva ànima, com ho vulguem dir… ve altre cop en el següent fill. Jo no sé què creure, ni puc concretar res sobre això, òbviament parlem de creences, però a mi és un plantejament que em fa pensar.
6 Juliol 2015 a les 21:49
Hola M. Àngels. Fa una setmana que vaig perdre el meu embrionet de poc més de 5 setmanes i descobrir aquesta pàgina ha estat una revelació. Tantes frases fetes, tanta pressa per deixar-lo enrrera. Ja pensava que era jo que tenia un problema per sentir-me a estones tan trista “encara”. És una contradicció tan gran… veure que allò que tan volia se’m en anava mica en mica, i després expulsar-ho quan jo el que volia era retenir-lo com fos. Va ser tot tan trist. I ara ja ni el meu home en parla. Ara ja està, tothom a mirar endavant. Jo vull el petit/a que vaig perdre i no sé si vull pensar en tenir-ne un altre. Tant me fa si soc jove o si estava de poques setmanes. Era una vida que bategava dins meu i ara no hi ha res. No és res, ja no existeix. Gràcies per compartir la teva experiència i els teus coneixements. Gràcies per parlar del que ningú parla.
16 gener 2016 a les 23:54
Exacte Nicoleta, ho és tot quan és viu a la panxa i si mor ens volen fer creure que no era res. Però sabem que no és així, I també que els nostres fills van viure sempre acompanyats . Mai van estar sols, sempre ens van sentir bategar a prop seu, i els va arribar tot el nostre amor i deig per ells, com els deu arribar el nostre record perenne de la seva curta però intensa existència, que ens ha marcat per sempre