adéu, nadó

Maria Àngels Claramunt


2 comentaris

LA PÈRDUA GESTACIONAL; EL DOLOR DE DEIXAR D’ESPERAR

REPORTATGE PUBLICAT A LA REVISTA “VIURE EN FAMÍLIA” núm.41 Novembre-desembre 2001  pp. 27-29

La mort d’un fill intraúter és una experiència devastadora que no podem menystenir. Provoca una crisi existencial de la qual els pares afectats no en surten com hi van entrar. La innocència de l’espera es perd per sempre.  Cada parella es dol per la pèrdua del seu fill estimat, desitjat, independentment de la mida o l’edat que aquest tingui quan mor.

L’època esplendorosa, de llum, que és l’embaràs, ens porta en l’actualitat a evocar imatges tridimensionals de nadons nedant pel líquid amniòtic, amb figura humana des de molt aviat, com mai abans ens havíem imaginat. I la relacionem amb connexions i vincles emocionals cada vegada més tinguts en compte i valorats per la ciència.

De cop, quan passa allò més temut o menys esperat, quan el batec s’atura, la societat encara està lluny de viure-ho  amb normalitat. Aquella criatura emergent passa a ser considerada un no-res, unes deixalles quirúrgiques o un fetus, simplement. Però per als pares, per a la família propera, s’ha perdut un fill, un germà, un nét, un ésser estimat, un futur, una vida lligada a ell que ja no podrà ser. I és tan difícil deixar-lo d’esperar!

A dia d’avui el puerperi està començant a tenir-se en consideració, però només quan hi ha nadó. És un deure pendent des de tots els àmbits: mèdic, laboral social, familiar, etc. que es tingui en compte aquesta etapa després de qualsevol  part, també quan el nadó parit no arriba al món amb vida. El puerperi és una època molt complexa i viure-la sense el fill és d’una duresa extrema.

Els pits són plens, els braços buits i les mares passen aquest dolor afegit soles, silenciades. La literatura sobre el tema considera possible la pujada de la llet des de la setmana 18-20 de gestació però se n’han conegut força casos molt abans, a la setmana 12, a la 14. La manera habitual de gestionar aquesta pujada és tallant la llet farmacològicament sense donar possibilitat d’elecció a la mare, que en més casos dels que podríem pensar preferiria una manera més fisiològica d’inhibir-la i més si tenim en compte el fet que en un nombre important de casos la llet puja igualment malgrat la medicació (1).

Les dones que passen per una pèrdua necessiten ser escoltades perquè tenen molt a dir. Ningú ha de decidir per elles. Més que mai, necessiten un interlocutor empàtic,  escolta activa i respectuosa.

La natura té previst la manera en què  una criatura en gestació que mor surti del cos de la mare. Les hormones que intervenen en un part a terme són les mateixes que intervenen en la dilatació i expulsió d’una criatura sense vida, tingui l’edat gestacional que tingui. La saviesa és present en totes les etapes de la vida d’una dona i tenim pendent recuperar-la, com a part essencial del nostre ésser. Els nostres cossos saben ovular, gestar, i parir fills vius i morts.

En el part hi està havent un important replantejament dels costums i les praxis intervencionistes, però en qüestions de deslliurament de les despulles gestacionals queda molt camí per córrer. El recurs del raspat_ la intervenció més agressiva en cas d’avortament_, o del part provocat en gestacions més avançades com a norma, i,  fins i tot, la cesària programada en casos de mort del nadó a terme,  haurien de ser replantejades des de l’evidència científica, els desitjos de la mare i la valoració d’avantatges i riscos. La pèrdua gestacional-perinatal respectada és un plantejament que s’ha de fer de manera urgent en l’atenció obstètrica.

Segons es desprèn d’un estudi que sortirà publicat pròximament (1) s’hauria d’eradicar l’ús del raspat en casos d ‘avortament i optar, només quan fos necessari, pel vacuo-aspirat. S’han medicalitzat tant els processos fisiològics de la pèrdua que hi ha un gran desconeixement, i per tant, molta por. S’ha perdut també la saviesa de transmissió intergeneracional. El plantejament expectant de l’avortament, és a dir, de manera natural, sense intervenció ni medicació, hauria de ser una opció explicada i acompanyada per professionals sempre que fos possible i que la mare ho desitgés. El com s’enfoca i acompanya mèdicament  la pèrdua té molta relació en com es viu i el record que en queda.

Tota pèrdua va acompanyada d’un dol. No hi ha una manera “correcta” d’elaborar-lo. Cada persona és única i viu aquest procés a la seva manera. Amb tot, s’han establert unes fases que va enunciar la doctora Elisabeth Kübler Ross: la primera seria  el shock, en conèixer la notícia, després   la negació, no poder-s’ho creure, a continuació vindria  la ira, enfadar-se amb Déu, amb un mateix, autoculpar-se o culpar els altres, aquest estat donaria pas a la tristesa,  i finalment, l’acceptació. Però el dol no és linial, hi ha avenços i retrocessos. Més que en cercle, podríem dir que avança en espiral, ha passat un temps i qui està en dol pot semblar-li que està al mateix punt perquè torna a estar en la ira, o en la tristesa,  però hi és en un altre estadi, més enllà,  en l’espiral.

El dol gestacional es veu a vegades complicat per diverses raons: la falta de validació de l’entorn, el maltracte en l’atenció rebuda i, de vegades, se sumen altres dols que acompanyen la pèrdua: com poden ser complicacions_  haver perdut trompa i ovari per embaràs extrauterí, o l’aparell reproductor sencer_ , haver perdut un dels nadons en gestació en cas d’embarassos múltiples, ser l’últim intent ,etc.

Hi ha certes  particularitats del dol gestacional respecte dels altres dols, encara que a grans trets comparteixin característiques. La dona que ha perdut un fill té una urgència per estar bé perquè li ha quedat  una tasca pendent molt important: dur un fill viu al món. El pas del temps, l’angoixa de l’espera per recuperar-se i poder intentar-ho altre cop, les pors al nou embaràs comparteixen espai amb l’elaboració del dol. La pressió de l’entorn perquè la dona torni a ser la d’”abans”, l’oblit del pare com si no tingués a veure amb la pèrdua. El sentiment de culpa i d’inutilitat per no haver pogut parir un fill viu a terme. La frustració de no poder respondre a les expectatives d’estar bé “ja” com  se li demana des de tants àmbits.

Les pèrdues gestacionals moltes vegades tenen efectes adversos en la relació de parella perquè home i dona viuen el dol de manera diferent. Si ella expressa, plora, manifesta; l’’home té més tendència al silenci i a l’activitat per a superar-ho. Aquestes diferències porten a malentesos. Ella pot pensar que a ell no li ha dolgut, que ja se n’ha oblidat. També afecta a les relacions sexuals, quan molts cops s’hi uneixen dificultats de fertilitat, que vénen a engrandir el problema. Amb tot, moltes parelles surten reforçades d’un daltabaix d’aquest tipus, i en general, són desavinences ja existents d’antuvi que la situació emocional que s’està vivint fa més evidents.

Què pot ajudar en aquests moments tan difícils? Tenir-se paciència, tenir cura d’una mateixa, de l’alimentació, acceptar els dies bons i els dies dolents, celebrar els avenços i deixar sortir els retrocessos. Protegir-se d’un entorn d’incomprensió, plorar, expressar els sentiments amb persones  comprensives, empàtiques, que no jutgin  ni aconsellin, va molt bé compartir entre iguals. Serveix moure’s, caminar, acostar-se a la natura. Buscar ajuda especialitzada si se’n veu la necessitat. Guiar-se pel que se sent i, sobretot, fer cas de les  necessitats que sorgeixen.

Els rituals són de gran ajuda també. Serveixen per a l’aprenentatge  i l’acceptació de diferents situacions vitals; entre  elles, per acceptar la  mort i poder elaborar el dol. Els rituals legitimen l’expressió pública del dolor. Els rituals de pas són molt importants per afrontar els canvis de la vida de manera conscient i sàvia. Les persones necessitem rituals que canalitzin la nostra vida,  que marquin pautes, que ens donin un espai i un temps per expressar emocions i ens ajudin a assimilar el que ha passat, que diferenciïn una etapa d’una altra. Que ens demostrin que els dies, encara que passin un rere l’altre, són diferents i únics , en realitat. El tractament expectant és un ritual de comiat  molt potent, ja que és el cos amb els seus temps i saviesa el qui va marcant el ritme,i ajuda a l’acceptació de la partença i a l’ inici del treball de dol.

Hi ha moltes maneres de fer un ritual, amb imaginació i creativitat es poden  adaptar o crear,  segons les necessitats de cadascú. A través de símbols: un text, una imatge, un objecte, un lloc, , un dia determinat, una acció concreta com pot ser cremar, enterrar, enviar, deixar anar, recitar, llegir …pot ser molt pautat o deixar lloc a la improvisació. Normalment els rituals tenen a veure amb els elements: aigua, foc, terra, aire;i  amb els sentits: vista, tacte, oïda, olfacte…

L’entorn pot ajudar o entorpir el recorregut del dol. La necessitat que la parella estigui ‘bé’ com més aviat millor respon més  a les necessitats de l’entorn que a les de la parella. Diuen que la millor manera de sortir d’un dolor és viure’l a fons. Si el silenciem sense haver-lo expressat, sortirà de la forma més intempestiva quan menys ens ho esperem. I com podem ajudar? Oferint companyia, escolta, atenent les necessitats dels pares en dol, no les nostres. Dient allò que diríem a algú que apreciem quan se li mor un ésser estimat, que és justament el que ha passat. És una norma lògica i fàcil de recordar que sovint es transgredeix i que afegeix molt dolor al ja existent.

Afrontar un nou embaràs després d’una pèrdua no és fàcil. Por, hipervigilància , angoixa, patiment, s’alternen també amb moments d’alegria renovada per la nova criatura en camí. Hi ha sentiments ambivalents respecte de la vinculació amb el nadó que ja és dins la mare. Aquests embarassos són períodes molt atípics que no sempre són tinguts en compte per les persones que en fan el seguiment.

El rellotge biològic pressiona  moltes dones que sumen a la pèrdua problemes de fertilitat.   Si tota la ‘literatura’ a l’abast valida que com més gran, més problemes de fertilitat, aquesta angoixa només fa que créixer. Però en realitat, ningú pot saber d’avançada quin embaràs tirarà endavant i acabarà bé i quin no. A més, és obvi que totes les mares que ho són després de pèrdua ( que afortunadament són la majoria) ho han tornat a ser més grans que quan va morir el fill que esperaven. Per tant, era millor després que no abans. L’estadística serveix a la ciència però no als casos particulars.

Malgrat el dolor, les mares que han viscut una pèrdua són capces de treure coses bones d’aquesta vivència. Passat un temps, o a vegades en estadis força recents, parlen del que els ha deixat el fill que han perdut com un regal.
Comenten que mai no haurien triat passar per això, però que no canviarien el temps que van compartir amb el seu fill  dins seu.

Diuen que no han tornat a ser les mateixes, per tant, van ser els seus nadons els qui les van fer diferents. Un canvi que no vol dir transformació en una altra persona sinó en el sentit d’ampliar límits, créixer. La resiliència del creixement en l’adversitat. Aquestes criatures de vida fugaç en el sí de la mare no van passar per què sí, és part del camí esbrinar quins regals  portaven.

En l’actualitat, des de molts àmbits: els mitjans, les escoles, etc. s’enfoca l’educació sexual cap als anticonceptius però no es prepara a les noies ni als nois per a la dificultat de concebre quan ho desitgen. Moltes vegades els fills es resisteixen a venir i semblava tan fàcil en teoria!.

Quan aquests nens i nenes creixen no troben en els llibres dedicats a la maternitat ni en les classes per a embarassades res que els parli d’aquesta possibilitat. Es considera un mal auspici. Es desitja protegir l’embarassada però se la deixa desemparada i analfabeta davant d’una hipotètica  pèrdua. Parlar d’aquest tipus de morts no en provoca, és important remarcar-ho, perquè és un tabú que perdura en la preparació a la maternitat. Com les explicacions que es donen abans d’enlairar-se un avió, no criden a l’accident ni el provoquen.

Aquesta pedagogia serviria tant  per a qui hi haurà de passar _ un de cada tres embarassos acaba en pèrdua, no és un fet tan excepcional_ com per qui tingui la sort de no trobar-s’hi, perquè tindria eines per acompanyar als del seu entorn que sí que s’hi trobaran. Qui no ha perdut un germà, un cosí, un nebot, un veí… en gestació?

(1) ‘Pechos llenos, brazos vacíos’ Susana Cenalmor i M.Àngels Claramunt. Comunicació feta al congrés de la Federació espanyola de grups de suport a l’alletament. Castelldefels, juliol 2011. Premi a la millor comunicació científica en la seva categoria (2) CLARAMUNT, M. Àngels et altri LAS VOCES OLVIDADAS. Las pérdidas gestacionales tempranas Ed. Ob Stare  2011