adéu, nadó

Maria Àngels Claramunt


Deixa un comentari

El Tribunal Constitucional ens dóna la raó: les despulles d’un fill es poden recuperar, sempre, sigui quan sigui l’òbit

El Tribunal Constitucional dóna la raó a una mare a qui se li va impedir incinerar el cos del seu fill, nascut als cinc mesos

El Tribunal Constitucional dóna la raó a una mare a qui se li va impedir incinerar el cos del seu fill, nascut als cinc mesos. La demanda va ser interpolada per l’advocada de El Parto es Nuestro, Francisca Fernández, i per Aitor Canales Santander, i suposa una fita històrica al l’Estat espanyol ja que és la primera sentència que reconeix el dret de la família a acomiadar-se dels fills perduts en qualsevol moment de la gestació, de forma íntima i privada, per damunt de protocols hospitalaris que fins ara negaven aquest dret a molts pares per raço de poques setmanes o a partir d’un determinat pes.

Després de perdre una demanda rere l’altra, el dia 1 de febrer de 2016 el Tribunal Constitucional va decidir amparar la mare, i li va donar la raó tot declarant que s’havia “vulnerat” la seva intimitat familiar. En aquest sentit, l’ auto defensa que els protocols són documents interns que ordenen l’actuació dels professionals sanitaris, però que no poden impedir la realització dels drets fonamentals, que òbviament són de major dimensión i jerarquia.
El més alt òrgan constitucional estabñeix un precedent important en una faceta del dret fonamental sobre el que no exisia doctrina constitucional. Per a l’associació El Parto es Nuestro i per a totes les persones i organitzacions implicades en el suport i acompanyament a les mares i pares en dol gestacional és una notícia d’especial relleu, ja que ratifica la necessitat d’ abordar d’ una manera més humana i respectuosa aquest moment tan delicat i dolorós com és una pèrdua gestacional-perinatal.


Deixa un comentari

Diagnosi: “mala sort”

Quan una dona pateix una mort gestacional és força comú que el metge li digui que ha estat per “mala sort”.

I la “mala sort” no és una causa tipificada de mort gestacional. És ben veritat que amb els coneixements actuals només es resolen el 50% de les pèrdues gestacionals que es produeixen, però d’aquí a dir que la causa de l’altre 50% ha estat la “mala sort” hi ha un bon tros.

En el meu cas, em van donar aquesta diagnosi de la “mala sort” les dues primeres vegades, a la tercera ja es van posar a investigar a veure quina podia ser la causa. Vam estar cinc anys a trobar-la. La raó de les pèrdues hi era des del primer moment, per tant no es tractava de mala sort sinó de gens!

Després d’escoltar tantes i tantes mares que reben aquest diagnòstic no em vull estar de dir que això de la  “mala sort ” és una estafa. Una estafa a les mares i pares en dol que es repeteix massa vegades.

Per tant, quan una mare sent que el motiu de la mort del seu nadó a l’úter ha estat la “mala sort” en una consulta obstètrica en realitat el que li estan dient és que ha estat de mala sort d’anar a parar a aquella consulta on no tenen ni idea de què li ha passat al nadó ni tenen cap intenció de saber-ho.

Ni ho saben ni li volen dir la veritat,  de manera que la mare pugui buscar un professional més especialitzat o, encara millor,  li puguin recomanar ells mateixos aquest altre professional, i no hagi d’anar ella buscant en ple dol. A més, amb el greuge que, en la majoria dels casos, li recomanen que ho torni a provar, a cegues, una altra vegada, que és  “gratis” _les proves són cares i es considera que “no val la pena”_, sense donar opció a la dona, a la parella, que decideixi si val la pena, o no, la investigació i , si és el cas, la inversió econòmica que comporta si no ho cobreix l’assegurança_ que aquesta és una altra qüestió que…Déu n’hi do!_.

Però les mares saben quin és el cost del dol gestacional, i no estan disposades a passar-lo fins a tres vegades per ser ‘mereixedores’ de tals investigacions perquè així ho marquen unes directius molt “pràctiques” per als pressupostos i temps de dedicació mèdica, però molt poc empàtiques amb aquesta vivència tan dolorosa.

Quan les vostres orelles sentin diagnosi: “mala sort” sortiu cames ajudeu-me de la consulta, no hi perdeu ni un minut, i poseu-vos a buscar un/a professional seriós/a a qui interessi de debò trobar les causes de la mort del vostre nadó, (i si teniu la mala sort de ser del % dels que encara se’n desconeixen les causes, que no sigui per la negligència de no haver-les buscat a qui li pertoca darrera l’empara d’aquesta diagnosi tan peculiar i tan poc de fiar).

 

 

 


Deixa un comentari

Fotos “secretes” de nadons morts, lluny de la mirada dels seus pares

 Després de viure una mort perinatal, moltes mares i pares senten la necessitat de veure els seus nadons sense vida, de poder-se’n acomiadar sense presses, de fer, potser, alguna fotografia per mantenir el seu record, el record d’un fill a qui han pogut veure fugaçment, i de poder disposar d’un lloc íntim, adequat per fer aquest comiat.

En alguns pares aquesta necessitat sorgeix immediatament, en altres no es presenta en el shock inicial però arriba després, potser massa tard, i altres vegades, trien no veure’l. El problema sorgeix quan el desig de veure’l no s’ha pogut acomplir, i els pesa tota la vida.

No hi ha eleccions bones o dolentes a priori; en l’acompanyament al dol perinatal l’important és atendre les necessitats dels pares, d’escoltar-los i respectar-los en les seves decisions i desitjos darrers en relació al seu nadó finat.

Fa un temps, Diana Orte, una mare a qui aconsellaren no veure la seva filleta que va morir abans de néixer i penedida després per haver acceptat la recomanació, se li va ocórrer que és de protocol fer fotos a les autòpsies. Va saber que l’informe de l’ autòpsia pertany als pares _ tenen tot el dret de tenir-lo íntegre_ i el va demanar. Li van negar repetidament que aquestes fotos existissin. Ella va insistir per diversos mitjans fins que des del centre hospitalari van reconèixer que sí que hi havia les fotos. Li van recomanar, des del paternalisme, que millor que no les veiés.

Ella sabia que necessitava veure la seva filla,  li va quedar pendent. Rectificaren i les va tenir. No són fotos “agradables” de veure, com podem imaginar, però van ser molt importants per a aquesta mare; l’ única manera possible que li quedava de poder conèixer la seva filla, veure com era.

Si s’ha d’arribar a aquest extrem per tal que una mare pugui veure el seu nadó mort és que les coses s’estan fent molt malament. I a més, es perpetua l’error, no només durant la pèrdua, sinó després, negant l’existència de les fotos reiteradament, tot i que aquestes hi siguin!

Altres mares han seguit l’exemple de Diana. Patricia Vargas, membre del fòrum SUA ens explica:

Yo pregunté a la ginecóloga cuando me dieron los resultados de la autopsia si había fotos y me dijeron que no. Así, que siguiendo vuestros consejos, insistí, y escribí un email al hospital donde tuve a la pequeña ( a documentación clínica) , y un día me llamaron, y me dieron cita. Ahí ya me surgieron esperanzas, porque si no, me hubieran dicho que no. Fui al hospital, y bajó la jefa de Ginecología, y el jefe del hospital. Y me dijeron que sí que las tenían y que claro que me las darían, que nunca nadie se las había pedido en más de 30 años, pero que me las querían dar mediante la psicóloga, porque son de autopsia y por ser más difíciles de ver. Así que la llamaron, se las enviaron a ella, y ella, por fin, me las ha dado esta mañana. No he tenido que rellenar nada, y se han portado muy bien conmigo, la verdad. De hecho le he comentado a la psicóloga (que es la especialista de ginecóloga) que deberían plantearse hacerlas en las salas de parto también, porque siempre serán mejores que las de autopsia como le he comentado, que me arrepiento muchísimo de no haberlas hecho, y como yo, supongo que habrá mas mamis/papis. ( y seguramente , lo propondrá). Así que os animo a todas/os, que no tiréis la toalla, yo estoy muy feliz de tener imágenes. Ahora solo me queda buscar a alguien que me las edite un poquito. Gracias a todas por decirme que insistiera en pedir las fotos “.

Cada dia són més les persones que treballen per a la millora de l’atenció a la mort gestacional-perinatal. Aquesta vivència resta amagada encara amagada a l’ombra i necessita veure la llum, i a vegades, també, la lum d’una càmera adequada.

 

Enllaç NILMDTS: https://www.nowilaymedowntosleep.org/

Enllaç Projecte Stillbirth,  Norma Grau http://www.proyecto-stillbirth.org/

 


1 Comentari

RETRAT D’UNA MORT GESTACIONAL INICIAL

Està de deu setmanes. Li van dir que seria difícil, en el seu cas, un embaràs sense ajuda mèdica i ho havia aconseguit. Felicitat absoluta.  Volia tant aquest fill ja des d’abans que bategués al seu ventre! L’havia vist i sentit en una visita mèdica feia poques setmanes.

 

Abans d’ahir se sentia embarassada: nàusees,  dolor als pits, ventre inflat,  palpitacions, cap pèrdua, molèstia per les olors fortes….Ahir va anar a  revisió i li van  fer una ecografia. NO HI HA BATEC. Avortament diferit. Cap símptoma. “¿Raspat o pastilles, què vols?

 

“…vull el meu fill, vull estar embarassada d’aquesta criatura”

  Avui li han fet el raspat. Ho ha elegit entre els dos únics camins, medicalitzats ambós, que li han ofert. Encara, al segle XXI, amb tota l’evidència científica, no li han ofert esperar, i que la fisiologia actués; amb seguiment mèdic. No ho entenc, però prosseguim. La mare, que no té el fill però se sent mare i ho és, no para de plorar des que li van comunicar la fatal notícia. I ja ha començat a patir els efectes col·laterals afegits a un dol com aquest, menystingut. Som-hi: “ets molt jove”, “ja en tindràs més”, “no venia bé, millor així”, “millor ara que més endavant” “això és normal, no ets l´única”  i una llarga llista més d’insensibilitats que amb bona intenció, no és només que facin mal, sinó que molts cops s’escolten com punyalades, i totes juntes el que aconsegueixen no és pas ajudar, en absolut; afegeixen dolor al molt que ja n’hi ha.

 I la fan sentir rara, incapaç, immadura, boja.  “Sento que m’estic tornant boja” diuen moltes mares dissociades entre el que senten i el que se suposa que han de sentir; ja que entre un fet i l’ altre i ha molts quilòmetres de distància.
 

No el vaig tenir als meus braços, però el vaig tenir al meu ventre i allí només el té una mare 
 

Avui l’entorn, els familiars més propers li han començat a dir el que HA DE fer i el que NO HA de fer.

 Ella ha comentat que no vol parlar amb ningú, i li han dit que NO POT tenir aquesta actitud derrotista, que la gent no en té la culpa, que “ a les penes, punyalades”.  I a fer vida normal, com si no hagués passat res.

 Només han passat unes hores que tenia un fill bategant dins seu i ara té l’úter buit, “net” com una patena.

 ¿Per què? Es pregunta amb insistència ¿Quan va passar? És culpa d’aquells nervis que vaig passar aquell dia? L’estrès d’aquests dies a la feina, el viatge en avió que vaig fer? El tint? La depilació? La grip que vaig passar….?

 I encara pitjor: “¿em podré tornar a quedar embarassada? Trigaré molt? Ho aconseguré un altre cop i em tornarà a passar el mateix? “ Pensa en ell, en el nadó que hi era i no hi és en un obrir i tancar d’ulls, com un malson fet realitat i li diuen: “no hi pensis que et martiritzes” .

 Pensa què pot fer per evitar la pèrdua la pròxima vegada  i li diuen: “no pensis en això que tu no hi pots fer res”

 Pensa en com hagués set si hagués progressat l’embaràs i li diuen: “no pensis en això  que ja no val la pena”-…

 Os** no pot pensar en RES,  llavors!

 Tot el que pensa i tot el que fa a partir de la pèrdua és jutjat i té el veredicte de MAL FET.

  ¿Què és el que HA  DE FER? Què és el que ha de pensar aquesta mare perquè sigui considerat  “correcte”?

 Oblidar aquest nadó perquè no ha nascut viu? És l’últim que vol fer.

 Què fa? busca informació, busca iguals (tribu), recull records , pensa rituals…

Què ha de fer? no hi ha actuacions correctes o incorrectes en el dol. Es passa com es pot, i ja és molt i n’hi ha per felicitar-se per cada petit o gran pas que es faci, endavant o endarrere, que hi ha moltes recaigudes.

  Un dol no és un examen, amb encerts i errors, és un camí d’acceptació d’allò que seria l’últim que haguéssim volgut haver d’acceptar mai , per això és tan difícil i totes arribem a aquesta acceptació per camins tortuosos, molt dolorosos. És un lloc d’arribada que s’hi pot anar per camins diferents, però no hi ha dreceres, ni altres el poden fer per tu.

 Fer aquest camí en bona companyia difereix molt de fer-ho amb companyia hostil. L’ entorn hi hauria de pensar i actuar en conseqüència.


Deixa un comentari

Només era un pilot de cèl·lules, o quan les bones intencions fan mal

Només era un pilot de cèl·lules, o quan les bones intencions fan mal

 

A vegades els humans ens expliquem contes per poder sobreviure al dolor. La gent de ment científica tendeixen, pel que sembla, a racionalitzar en extrem tots els esdeveniments vitals. I davant del cataclisme de la mort gestacional es “consolen” pensant que només era un pilot de cèl·lules, no pas una criatura.

 

El problema ve quan el que pensem i el que sentim no quadra. I sobretot ve quan és l’entorn de la mare el qui que pretén consolar-la amb aquest conte-argument del pilot de cèl·lules, quan la mare viu i sent una altra “història”
Si no hi havia “res”  de ‘valor’, no hi ha per què  patir, per què plorar, oi? El que passa és que ¿no som tots plegats un pilot de cèl·lules: jo, aquell gos, la meva planta? I sobretot, que si no era “res”, no cal fer el dol i ja som al cap del carrer;  una manera més  de negar un dol totalment necessari de processar.

I anem al que importa: aquest enfocament consola la mare,  l’ajuda? NO, tot el contrari, li fa mal.

Per reflexionar-hi


Deixa un comentari

LA URGÈNCIA DE LA MARE QUE PASSA PER UNA MORT GESTACIONAL

Dona. Embarassada. Dotze setmanes.  Molt buscat. Molt esperat. Molt volgut. Revisió: NO HI HA BATEC.

Algú creu que això no és un daltabaix? Algú pot pensar aquí no ha passat RES?

Dons hi ha MOLTA gent que ho pensa. I aquesta actitud no només no ajuda, sinó que perjudica molt les mares que passen per aquesta vivència; una de cada tres – quatre, diuen les estadístiques, són moltes, oi?

Perjudica perquè no les deixa expressar i compartir el dol i per tant li fan passar de forma poc saludable.

Aquestes mares pregunten com ho han de fer per deixar de plorar, per estar bé tan aviat com sigui possible.

Però les mares que han experimentat l’experiència de la mort d’un fill dins seu han de plorar tot el que necessitin plorar, independentment de les setmanes que tingués el seu nadó, perquè és molt bo que plorin… per això no poden parar!

Tota persona que recomana a aquestes mares que deixin de plorar, que oblidin, que ja ha passat, que mirin endavant, que els demanen amb insistència i urgència que estiguin bé de seguida, que siguin “com abans”,  estan prioritzant les seves necessitats per sobre de les de la mare i estan demanant un impossible.

Són aquestes persones  que necessiten que la mare no expressi aquest dol que no consenten i VOLEN que estigui  com si res no hagués passat. Aquesta necessitat que tenen és tan gran i URGENT  que a vegades li demanen fins i tot quan acaba de  passar, o després de pocs dies! Ho necessiten pel SEU benestar, no pas pensant en les necessitats i el benestar de la mare.

Un dol saludable no només depèn de la mare, l’entorn hi té molt a veure. Es necessita d’un  acompanyament correcte. Però per poder acompanyar un dol primer s’ha de poder VEURE que hi és; reconèixer-lo, acceptar-lo i respectar-lo. Quatre passos que no solem trobar normalment a l’entorn de la mort gestacional.

La mare necessita parlar amb gent que entengui, validi i valori el seu dol, que accepti el seu plor i el seu desesper. Que passi el dol també a la seva manera; pel nét, nebot, veí, …que no arribarà a la vida aèria.

Deixar d’esperar és duríssim. Deixar d’esperar un fill estimat que bategava dins teu i que mai arribarà amb vida als teus braços és llarg, dur, difícil. Com més gent ho entengui i més aviat, millor. Això sí que és una urgència immediata que comporta tota pèrdua gestacional


Deixa un comentari

DECLARACIÓ SUA

Mares i pares en dol gestacional-perinatal

DEMANEM RESPECTE I ATENCIÓ ADEQUADA
Els drets dels pares en dol i dels nadons morts estan pendents de ser reconeguts
Les mares i els pares de nadons que moren intraúter, en el part o poques hores després de néixer expressen el seu malestar per la manca de respecte i d’atenció a les seves necessitats i desitjos en la seva dolorosa vivència i reclamen:

1 – Que tots els hospitals es plantegin la millor manera d’atendre en cas de mort gestacional-perinatal, amb l’elaboració d’una guia que reculli els punts més importants a tenir en compte, tant des del punt de vista físic com emocional

Molts hospitals no han consensuat mai res

2 – Que les persones susceptibles d’atendre pares que viuen una pèrdua gestacional-perinatal: obstetres, infermers / es, llevadores, etc. es formin per a aquest tipus d’acompanyament

Perquè és part del seu treball, i és una necessitat per als pares que no s’afegeixi més dolor al que ja existeix per la pèrdua en si a causa d’un mal acompanyament: com trastorn d’estrès posttraumàtic, etc.

3 – Que els pares siguin informats de les diferents alternatives que existeixen per gestionar la pèrdua, de forma veraç, completa i imparcial, atenent l’evidència científica actual, basant les seves pràctiques en els estudis més recents.

El costum general és imposar a la dona unes actuacions molt invasives i obsoletes com raspats amb cureta o parts induïts per norma, sense informar adequadament ni atendre els desitjos o necessitats de la mare. Intervenint sense fer ús del consentiment informat

4 – Que la mare prengui part en les decisions sobre les intervencions a què serà sotmesa

Poques vegades es fa partícip a la dona ni se la informa  la informació de totes les possibilitats de maneig de la pèrdua que existeixen, sobre la possibilitat de la pujada de la llet, etc.

5 – Que es tinguin en compte els desitjos de la mare respecte del lloc on es fa   l’ ingrés, les proves, en maternitat o lluny d’ella, sempre que sigui possible

Hi ha dones que viuen amb molt dolor l’ ingrés a maternitat, sentir a nadons plorar, estar al costat de dones que estan de part, esperar al costat de embarassades per fer les proves …

6 – Que els pares siguin informats de tot el que esdevindrà després, els processos que se seguiran, les ajudes amb què es comptarà, què passarà amb les despulles del nadó, quines proves faran, etc.

7 – Que la mare pugui estar acompanyada d’una persona de la seva confiança i elecció, que li ofereixi suport en tot el procés

A moltes dones se’ls nega el seu dret a estar acompanyades en aquests durs moments, ni de la seva parella ni de cap altra persona de confiança

8 – Que els pares tinguin l’oportunitat de veure i dir adéu al seu nadó, si ho desitgen, en un lloc íntim, adequat i sense presses

Encara avui es desaconsella veure el nadó en moltes ocasions, encara que els pares expressin aquest desig. Encara no hi ha una consciència generalitzada que acomiadar-se de la criatura els pot fer molt bé

9 – Que els pares tinguin dret a estar amb els seus nadons les hores que aquests romanguin amb vida, que aquests nadons se’ls reconegui el dret a estar acompanyats ininterrompudament pels seus pares a les UCI s

L’entrada restringida és terrible per a ambdues parts i hi ha estudis científics que avalen els beneficis mutus d’aquest contacte des del primer moment i sense separacions. Tant si el nadó segueix endavant com si mor, és molt important que no el separin dels seus pares.

10 – Que els pares puguin recuperar les restes del seu nadó, en tots els casos, si així ho desitgen, sigui de les setmanes que sigui el seu nadó mort en gestació

Podem enterrar una cama, o que se’ns lliuri un quist, una pedra de ronyó, però molts dels nostres fills morts en el si de la seva mare són incinerats com restes quirúrgics o enterrats en fosses comunes. És terriblement dolorós per a molts pares.

11-Que hi hagi un interès real per conèixer les causes, per part dels professionals.

En les restes d’un avortament només s’analitza si és una mola, no es mira res més, a dia d’avui. En les autòpsies de nadons un 40% de casos queden per resoldre. Un nou embaràs després de pèrdua es viu amb molta por, si no se sap el motiu de la pèrdua anterior, s’aguditza gran manera l’angoixa i la por que es repeteixi sense poder fer res

12 – Que cada pèrdua sigui tinguda en compte per intentar aclarir per què va passar

Perquè és una crueltat no investigar perquè va passar fins a la tercera pèrdua consecutiva. Si encara no és una necessitat per als metges, ni per a la ciència, ho és per als pares, que han d’acumular ni més ni menys tres vegades seguides aquesta terrible experiència, la mort de tres fills  intraúter perquè interessi saber la causa .

13 – Que el temps d’espera dels resultats no sobrepassi un límit raonable d’uns dos mesos.

Hi ha massa pares que esperen molt més, fins i tot al voltant d’un any

14 – Que els resultats siguin explicats als pares

No enviats per carta com tantes vegades es fa

15 – Que tots els  nadons puguin ser regsitrats, reconeguts

Perquè registrats per sempre queden en el record i en el cor dels seus pares, i socialment és com si mai haguessin existit

16 – Que es contempli i s’estipuli una baixa laboral real i concreta per a aquests casos

Perquè ara cal inventar-la amb falsos noms, com “depressió”, o que el pare torni a la feina JA com si no hagués passat res.

17 – Que s’atengui el procés de la pèrdua no només en la detecció i durant el procés sinó també després, durant el puerperi: recuperació física, pujada de la llet, necessitats emocionals, esgotament, etc. I en l’atenció a embarassos i parts posteriors a pèrdues.

PRIMAVERA 2012


2 comentaris

LA PÈRDUA GESTACIONAL; EL DOLOR DE DEIXAR D’ESPERAR

REPORTATGE PUBLICAT A LA REVISTA “VIURE EN FAMÍLIA” núm.41 Novembre-desembre 2001  pp. 27-29

La mort d’un fill intraúter és una experiència devastadora que no podem menystenir. Provoca una crisi existencial de la qual els pares afectats no en surten com hi van entrar. La innocència de l’espera es perd per sempre.  Cada parella es dol per la pèrdua del seu fill estimat, desitjat, independentment de la mida o l’edat que aquest tingui quan mor.

L’època esplendorosa, de llum, que és l’embaràs, ens porta en l’actualitat a evocar imatges tridimensionals de nadons nedant pel líquid amniòtic, amb figura humana des de molt aviat, com mai abans ens havíem imaginat. I la relacionem amb connexions i vincles emocionals cada vegada més tinguts en compte i valorats per la ciència.

De cop, quan passa allò més temut o menys esperat, quan el batec s’atura, la societat encara està lluny de viure-ho  amb normalitat. Aquella criatura emergent passa a ser considerada un no-res, unes deixalles quirúrgiques o un fetus, simplement. Però per als pares, per a la família propera, s’ha perdut un fill, un germà, un nét, un ésser estimat, un futur, una vida lligada a ell que ja no podrà ser. I és tan difícil deixar-lo d’esperar!

A dia d’avui el puerperi està començant a tenir-se en consideració, però només quan hi ha nadó. És un deure pendent des de tots els àmbits: mèdic, laboral social, familiar, etc. que es tingui en compte aquesta etapa després de qualsevol  part, també quan el nadó parit no arriba al món amb vida. El puerperi és una època molt complexa i viure-la sense el fill és d’una duresa extrema.

Els pits són plens, els braços buits i les mares passen aquest dolor afegit soles, silenciades. La literatura sobre el tema considera possible la pujada de la llet des de la setmana 18-20 de gestació però se n’han conegut força casos molt abans, a la setmana 12, a la 14. La manera habitual de gestionar aquesta pujada és tallant la llet farmacològicament sense donar possibilitat d’elecció a la mare, que en més casos dels que podríem pensar preferiria una manera més fisiològica d’inhibir-la i més si tenim en compte el fet que en un nombre important de casos la llet puja igualment malgrat la medicació (1).

Les dones que passen per una pèrdua necessiten ser escoltades perquè tenen molt a dir. Ningú ha de decidir per elles. Més que mai, necessiten un interlocutor empàtic,  escolta activa i respectuosa.

La natura té previst la manera en què  una criatura en gestació que mor surti del cos de la mare. Les hormones que intervenen en un part a terme són les mateixes que intervenen en la dilatació i expulsió d’una criatura sense vida, tingui l’edat gestacional que tingui. La saviesa és present en totes les etapes de la vida d’una dona i tenim pendent recuperar-la, com a part essencial del nostre ésser. Els nostres cossos saben ovular, gestar, i parir fills vius i morts.

En el part hi està havent un important replantejament dels costums i les praxis intervencionistes, però en qüestions de deslliurament de les despulles gestacionals queda molt camí per córrer. El recurs del raspat_ la intervenció més agressiva en cas d’avortament_, o del part provocat en gestacions més avançades com a norma, i,  fins i tot, la cesària programada en casos de mort del nadó a terme,  haurien de ser replantejades des de l’evidència científica, els desitjos de la mare i la valoració d’avantatges i riscos. La pèrdua gestacional-perinatal respectada és un plantejament que s’ha de fer de manera urgent en l’atenció obstètrica.

Segons es desprèn d’un estudi que sortirà publicat pròximament (1) s’hauria d’eradicar l’ús del raspat en casos d ‘avortament i optar, només quan fos necessari, pel vacuo-aspirat. S’han medicalitzat tant els processos fisiològics de la pèrdua que hi ha un gran desconeixement, i per tant, molta por. S’ha perdut també la saviesa de transmissió intergeneracional. El plantejament expectant de l’avortament, és a dir, de manera natural, sense intervenció ni medicació, hauria de ser una opció explicada i acompanyada per professionals sempre que fos possible i que la mare ho desitgés. El com s’enfoca i acompanya mèdicament  la pèrdua té molta relació en com es viu i el record que en queda.

Tota pèrdua va acompanyada d’un dol. No hi ha una manera “correcta” d’elaborar-lo. Cada persona és única i viu aquest procés a la seva manera. Amb tot, s’han establert unes fases que va enunciar la doctora Elisabeth Kübler Ross: la primera seria  el shock, en conèixer la notícia, després   la negació, no poder-s’ho creure, a continuació vindria  la ira, enfadar-se amb Déu, amb un mateix, autoculpar-se o culpar els altres, aquest estat donaria pas a la tristesa,  i finalment, l’acceptació. Però el dol no és linial, hi ha avenços i retrocessos. Més que en cercle, podríem dir que avança en espiral, ha passat un temps i qui està en dol pot semblar-li que està al mateix punt perquè torna a estar en la ira, o en la tristesa,  però hi és en un altre estadi, més enllà,  en l’espiral.

El dol gestacional es veu a vegades complicat per diverses raons: la falta de validació de l’entorn, el maltracte en l’atenció rebuda i, de vegades, se sumen altres dols que acompanyen la pèrdua: com poden ser complicacions_  haver perdut trompa i ovari per embaràs extrauterí, o l’aparell reproductor sencer_ , haver perdut un dels nadons en gestació en cas d’embarassos múltiples, ser l’últim intent ,etc.

Hi ha certes  particularitats del dol gestacional respecte dels altres dols, encara que a grans trets comparteixin característiques. La dona que ha perdut un fill té una urgència per estar bé perquè li ha quedat  una tasca pendent molt important: dur un fill viu al món. El pas del temps, l’angoixa de l’espera per recuperar-se i poder intentar-ho altre cop, les pors al nou embaràs comparteixen espai amb l’elaboració del dol. La pressió de l’entorn perquè la dona torni a ser la d’”abans”, l’oblit del pare com si no tingués a veure amb la pèrdua. El sentiment de culpa i d’inutilitat per no haver pogut parir un fill viu a terme. La frustració de no poder respondre a les expectatives d’estar bé “ja” com  se li demana des de tants àmbits.

Les pèrdues gestacionals moltes vegades tenen efectes adversos en la relació de parella perquè home i dona viuen el dol de manera diferent. Si ella expressa, plora, manifesta; l’’home té més tendència al silenci i a l’activitat per a superar-ho. Aquestes diferències porten a malentesos. Ella pot pensar que a ell no li ha dolgut, que ja se n’ha oblidat. També afecta a les relacions sexuals, quan molts cops s’hi uneixen dificultats de fertilitat, que vénen a engrandir el problema. Amb tot, moltes parelles surten reforçades d’un daltabaix d’aquest tipus, i en general, són desavinences ja existents d’antuvi que la situació emocional que s’està vivint fa més evidents.

Què pot ajudar en aquests moments tan difícils? Tenir-se paciència, tenir cura d’una mateixa, de l’alimentació, acceptar els dies bons i els dies dolents, celebrar els avenços i deixar sortir els retrocessos. Protegir-se d’un entorn d’incomprensió, plorar, expressar els sentiments amb persones  comprensives, empàtiques, que no jutgin  ni aconsellin, va molt bé compartir entre iguals. Serveix moure’s, caminar, acostar-se a la natura. Buscar ajuda especialitzada si se’n veu la necessitat. Guiar-se pel que se sent i, sobretot, fer cas de les  necessitats que sorgeixen.

Els rituals són de gran ajuda també. Serveixen per a l’aprenentatge  i l’acceptació de diferents situacions vitals; entre  elles, per acceptar la  mort i poder elaborar el dol. Els rituals legitimen l’expressió pública del dolor. Els rituals de pas són molt importants per afrontar els canvis de la vida de manera conscient i sàvia. Les persones necessitem rituals que canalitzin la nostra vida,  que marquin pautes, que ens donin un espai i un temps per expressar emocions i ens ajudin a assimilar el que ha passat, que diferenciïn una etapa d’una altra. Que ens demostrin que els dies, encara que passin un rere l’altre, són diferents i únics , en realitat. El tractament expectant és un ritual de comiat  molt potent, ja que és el cos amb els seus temps i saviesa el qui va marcant el ritme,i ajuda a l’acceptació de la partença i a l’ inici del treball de dol.

Hi ha moltes maneres de fer un ritual, amb imaginació i creativitat es poden  adaptar o crear,  segons les necessitats de cadascú. A través de símbols: un text, una imatge, un objecte, un lloc, , un dia determinat, una acció concreta com pot ser cremar, enterrar, enviar, deixar anar, recitar, llegir …pot ser molt pautat o deixar lloc a la improvisació. Normalment els rituals tenen a veure amb els elements: aigua, foc, terra, aire;i  amb els sentits: vista, tacte, oïda, olfacte…

L’entorn pot ajudar o entorpir el recorregut del dol. La necessitat que la parella estigui ‘bé’ com més aviat millor respon més  a les necessitats de l’entorn que a les de la parella. Diuen que la millor manera de sortir d’un dolor és viure’l a fons. Si el silenciem sense haver-lo expressat, sortirà de la forma més intempestiva quan menys ens ho esperem. I com podem ajudar? Oferint companyia, escolta, atenent les necessitats dels pares en dol, no les nostres. Dient allò que diríem a algú que apreciem quan se li mor un ésser estimat, que és justament el que ha passat. És una norma lògica i fàcil de recordar que sovint es transgredeix i que afegeix molt dolor al ja existent.

Afrontar un nou embaràs després d’una pèrdua no és fàcil. Por, hipervigilància , angoixa, patiment, s’alternen també amb moments d’alegria renovada per la nova criatura en camí. Hi ha sentiments ambivalents respecte de la vinculació amb el nadó que ja és dins la mare. Aquests embarassos són períodes molt atípics que no sempre són tinguts en compte per les persones que en fan el seguiment.

El rellotge biològic pressiona  moltes dones que sumen a la pèrdua problemes de fertilitat.   Si tota la ‘literatura’ a l’abast valida que com més gran, més problemes de fertilitat, aquesta angoixa només fa que créixer. Però en realitat, ningú pot saber d’avançada quin embaràs tirarà endavant i acabarà bé i quin no. A més, és obvi que totes les mares que ho són després de pèrdua ( que afortunadament són la majoria) ho han tornat a ser més grans que quan va morir el fill que esperaven. Per tant, era millor després que no abans. L’estadística serveix a la ciència però no als casos particulars.

Malgrat el dolor, les mares que han viscut una pèrdua són capces de treure coses bones d’aquesta vivència. Passat un temps, o a vegades en estadis força recents, parlen del que els ha deixat el fill que han perdut com un regal.
Comenten que mai no haurien triat passar per això, però que no canviarien el temps que van compartir amb el seu fill  dins seu.

Diuen que no han tornat a ser les mateixes, per tant, van ser els seus nadons els qui les van fer diferents. Un canvi que no vol dir transformació en una altra persona sinó en el sentit d’ampliar límits, créixer. La resiliència del creixement en l’adversitat. Aquestes criatures de vida fugaç en el sí de la mare no van passar per què sí, és part del camí esbrinar quins regals  portaven.

En l’actualitat, des de molts àmbits: els mitjans, les escoles, etc. s’enfoca l’educació sexual cap als anticonceptius però no es prepara a les noies ni als nois per a la dificultat de concebre quan ho desitgen. Moltes vegades els fills es resisteixen a venir i semblava tan fàcil en teoria!.

Quan aquests nens i nenes creixen no troben en els llibres dedicats a la maternitat ni en les classes per a embarassades res que els parli d’aquesta possibilitat. Es considera un mal auspici. Es desitja protegir l’embarassada però se la deixa desemparada i analfabeta davant d’una hipotètica  pèrdua. Parlar d’aquest tipus de morts no en provoca, és important remarcar-ho, perquè és un tabú que perdura en la preparació a la maternitat. Com les explicacions que es donen abans d’enlairar-se un avió, no criden a l’accident ni el provoquen.

Aquesta pedagogia serviria tant  per a qui hi haurà de passar _ un de cada tres embarassos acaba en pèrdua, no és un fet tan excepcional_ com per qui tingui la sort de no trobar-s’hi, perquè tindria eines per acompanyar als del seu entorn que sí que s’hi trobaran. Qui no ha perdut un germà, un cosí, un nebot, un veí… en gestació?

(1) ‘Pechos llenos, brazos vacíos’ Susana Cenalmor i M.Àngels Claramunt. Comunicació feta al congrés de la Federació espanyola de grups de suport a l’alletament. Castelldefels, juliol 2011. Premi a la millor comunicació científica en la seva categoria (2) CLARAMUNT, M. Àngels et altri LAS VOCES OLVIDADAS. Las pérdidas gestacionales tempranas Ed. Ob Stare  2011